19 de març 2010

Retirada de Catalunya el 1939 al Ripollès / 15

Continuem amb la narració que fa el memorialista Artur Bladé Desumvila, en la seva obra L’exiliada (2006), durant la retirada de Catalunya de 1939 pel Ripollès, pel coll d’Ares, prestant la seva ajuda al trasllat de ferits i malalts dels hospitals del Ripollès i altres indrets. Ell havia format part de l’hospital de Montserrat traslladat provisionalment a Aigües de Ribes.

Uns cop passats diferents nits a Santa Margarita de Coll d’Ares, situada a un quilòmetre en línia recta de cim del coll (1.511 m alt), a uns 130 metres més avall, explica les seves darreres hores en aquesta indret:
______
Imatge: Finals de 1937. El pont Gaston Gerard que comunica amb la carretera en construcció del coll d'Ares és ja a punt. Per aquest pont passaran la majoria d'exiliats que arriben a Prats de Molló. Foto del llibre de Jean-Claude Prujà.

10 de febrer. Avui hem deixat l'ermita que ha estat dos dies molt llargs el nostre refugi, a la vista encara de la terra perduda. Voldria pensar-hi a l'hora d'un comiat potser definitiu.
Altres elements del Cos de Sanitat de l'Exércit de l'Est ens han substituir (al capità metge Pi-Sunyer i a mi) en la missió d'atendre els ferits que continuen arribant al coll d'Ares. Hem vist passar nombrosos amics i coneguts. Ara veig que són molts els qui han sabut complir llur deure fins al darrer moment. I mai no han mancat voluntaris —entre els mateixos soldats ja sense comandament ni obligació— per a baixar les lliteres fins a la masia hospital —la Casa Vermella, en diuen. Després, famèlics, esgotats, cansats de patir, fan cap, automàticament, a Prats de Molló, a desgrat de saber que allí els enxamparan i els portaran al camp de concentració. Però saben també que els donaran alguna cosa per a menjar i un jaç,.. de palla.
En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la «nostra» ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners dels que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamejar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafa l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamejaven i els canons formaven una estrella...
De sobte, pel caminal (tracat sobre la neu pel trepig) que baixava del coll d'Ares, van veure avallar un comandant de carrabiners seguit d'un escamot de subordinats. Era un home alt, amb la tempa grisa. En veure'l, els cinc de la foguera es redreçaren i, mecànicament, van saludar. El comandant alçà el brac per correspondre, peró aleshores va veure el foc amb els fusells ja mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Qué hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat. L'home de la tempa grisa va mirar, amb tristesa, els homes que tenia al davant i els que portava al seu darrere, saludà, ara sí, d'una manera completa, va desfer amb un gest expressiu la petita formació reressagada i, sense dir res, reprengué tot sol el pas, camí de Prats de Molló.

Artur Bladé encara en deixa un darrer esguard a Santa Margarita de Coll d’Ares, aquell hospital de fortuna, mai millor dit, ja a terra francesa, però el darrer refugi dels malats i ferits.

11 de febrer. Ahir, en deixar l'ermita, a migdia, havent acabat totes les provisions que portàvem (un bocí de pa sec i un pot de llet que guardàvem en reserva), Pi-Sunyer i jo vam enfilar la sendera, ja molt fressada, que porta a Prats de Molló, on els francesos han establert el primer camp destinat a concentrar els refugiats que han passat la frontera pel coll d'Ares.
_____
Imatge: Foto d'un dels espais on s'ubiquen els exiliats a Prats de Molló. Foto i comentari del llibre de Jean-Claude Prujà.

Per completar aquesta descripció de Artur Bladé Desumvila, a la seva obra L’exiliada (2006), agafo la narració de Joan de Milany, pseudònim de l’aviador santquirzenc Joan Sayós Estivill (nascut el 1916) a l’obra Un aviador de la República (1999):

Muchos creían que en el otro lado se habría organizado algo para atender a los heridos, pero lo único que encontramos fue un sendero de varios kilómetros de longitud y que, desde el Coll d'Ares, bajaba en zigzag por la montaña hasta llegar a Prats de Molló, población situada en la hondonada. Para ayudar a las que no podían caminar unos cuantos heroicos voluntarios tuvieron que transportarlos en camillas por aquel camino extenuador. Yo usé la mano izquierda para transportar mi equipaje, reducido a un maletín, y dominando el dolor y a fuerza de altos para reposar por la tarde conseguí llegar hasta las casas del pueblo. Sin embargo, no se me permitió entrar en ellas y fue un corral de ganado el lugar que me ofreció la acogedora Francia.

El pas de Joan Alavedra i el seu fill Macià
També va passar cap l’exili a frança per coll d’Ares l’escriptor Joan Alavedra (l’autor del poema “El Pessebre”, musicat posteriorment per Pau Casals). El seu fill Macià Alavedra, que seria en diferents funcions, conseller de la Generalitat de Catalunya, dins dels govern de Jordi Pujol ho descriu d'aquesta manera en el seu llibre de memòries Entre la vida i la política (2006):

Un cop fetes les maletes (res: un parell de maletes a corre-cuita), vam sortir de Banyoles amb una ambulància conduïda pel doctor Isern. D’aquesta senyor no en podria dir res més, però el nom no l’oblidat; crec que és significatiu. A partir de Molló, com que la carretera no estava aslfaltada i nevava, vam haver de continuar a peu. No sé quants quilòmetres hi ha entre Molló i Prats de Molló, a França, però va, haver de fer tot aquest camí a peu i nevant, amb una massa de gent que fugia a l’exili com nosaltres i un fred que pelava. Recordo la desesperació dels que havien de llençar les maletes en un barranc o deixar-les al marge de la carretera perquè no podien arrossegar tant de pes. Nosaltres també vam haver de fer-ho i vam arribar a la frontera amb la roba i els diners que portàvem a sobre”.
pel que fa al meu pare,… va tenir la sort que l’atzar el va ajudar. Quan el portaven cap al camp de concentració va trobar un diputat francès del Rosselló que conexia de l’època en què havia estat sercetari personal del president Francesc Macià. I gràcies a aquest català del nord, l’endemà estàvem tots quatre a l’habitació d’una fonda, plorant i fent pinya abraçats.

A Prats de Molló ens donaren menjar en una cantina de refugiats. El menjar devia ser infecte però jo, que sóc de vida i sempre he tingut molta gana, la recordo amb efecte. També vull remarcar que una de les primeres coses que va fer el meu pare, después d’alliberar-nos, és anar a missa. Era catalanista, republicà i catòlic.

El manuscrit d'"El Pessebre" de coll d'Ares
Per cert que el seu llibre de memòries Macià Alavedra no ho menciona, però altres documents relaten un fet ple de simbolisme.


Durant el seu pas per coll d’Ares el poeta Joan Alavedra i Segurañas (Barcelona 1896 - 1981), trastejava un maleta amb tots els seus manuscrits. Les inclemències i el pes, potser un descuit, varen fer perdés o deixés aquell emballum. Entre els manuscrits que contenia hi havia una versió bastant desenvolupada del poema “El Pessebre”.

Com diu Xavier Cateura i Valls a “Lectura del poema del Pessebre de Joan Alavedra” (El Brull, 23 de desembre de 2000. Revisat juliol 2006): “Maletes, paquets i records recollits amb por i presses, quedaran estimbats pels barrancs nevats del coll d’Ares. Els uns, llençats pel desesper feixuc d’una càrrega massa pesada d’arrossegar durant tants quilòmetres; d’altres, senzillament extraviats, com les il•lusions passades”.

Joan Alavedra i Segurañas, escriptor i periodista català autodidacte (amic de Joan Salvat-Papasseit), havia iniciat la seva activitat periodística a Ràdio Barcelona. Posteriorment havia estat secretari de la presidència de la Generalitat de Catalunya en el període 1931-1934 durant les presidències de Francesc Macià i Lluís Companys.
______
Imatge: Exemplar de l'obra "El Pessebre"  (1948), enquadernat amb pell i il·lustrat per J. Granyer. A la coberta dibuix original signat per P. Pruna.
La gènesi del poema “El Pessebre” té un orígens gens gloriosos. En dates posteriors al fets de maig de 1934, “resulta que la seva filla Maria, que aleshores tenia cinc anys, li demanà que les figuretes del pessebre que aquell Nadal havien muntat a casa seva, parlessin. Volia que el seu pare li fes uns versos. El pare llavors tenia temps; acabava de sortir de la presó per motius polítics: tenia temps de sobres”, ens explica Xavier Cateura.

Però no tot es va perdre. La seva filla, molt petita aleshores, entre els plumiers, en una cartera que no va deixar abandonada, hi guardava un esborany anterior de l’obra, sobre la qual Joan Alavedra va poder reemprendre la feina i acabar l’obra: “Tan poques coses havien pogut salvar, que s’adonà de seguida que la Maria, la seva filla petita, malgrat tot el que havien passat, no havia deixat anar la cartereta d’anar a col•legi que havia agafat en marxar de casa seva.

S’atansà a la filla, i quan va obrir la cartera, va poder veure que la nena hi havia guardat uns papers. Eren els fulls dels primers versos del Poema del pessebre que ell havia començat a escriure aquell Nadal a casa amb tota la família”.

En algun lloc del coll d’Ares hi ha les restes (suposo que totalment fossilitzades) d’una versió prtimigènia del poema “El Pessebre” de Joan Alavedra. Si algú troba aquest manuscrit ja sap que té un trèsor.

Per cert que gràcies a Xavier Cateura sabem la data exacta del pas pel coll d’Ares de Joan Alavedra i la seva família, era 28 de gener de 1939.

Per cert que en el poema “El Pessebre” hi ha aquests versos de queixa dels reis d’orient de l’amargor pel llarg viatge:

Que en son de pesats els pendents sobtats
d’aquestes muntanyes!
Quan s’acabarà tan llarg caminar
per terres estranyes!
_____
Imatge: Caràtula del disc "El Pessebre" de Joan Alavedra i Pau Casals.
El futur del poema “El Pessebre” ha estat esplèndit. El 1943 el poema guanya el primer premi dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats a Perpinyà. Pau Casals, de qui Joan Alavedra fa de sercetari, començà a posar-li música.

L’obra musicada s’estrenarà el 17 de desembre de 1960, en una audició al Fort de San Diego, a Acapulco (Mèxic), amb direcció del gironí Narcís Costa y la soprano Irma González.

Aquesta és la petita participació de la retirada de Catalunya pel coll d'Ares en la gestació d'un poema que ha esdevingut un símbol

La corrúa de civils, ferits i malalts, s’havia clos. Ara sols restava passar la frontera la part de l’exèrcit republicà que protegia aquesta atzarosa retirada.
_____
Imatge: Plànol que indica la situació dels diferents camps de refugiats provisionals vestits a Prats de Molló per acollir els prop de 100.000 persones que passaren el coll d’Ares. Resulta simpàtic veure com hi ha zones previstes per acollir els animals.