19 de març 2010

Retirada de Catalunya el 1939 al Ripollès / 17

_____
Imatge: Avel·li Artís Gener Tísner en una foto inconfundible dels darrers anys de la seva vida.

El que millor, a manca de concrecions militars, ha explicat el pas de les darreres unitats de l’exèrcit republicà pel Ripollès durant els darrers dies de la retirada de Catalunya de 1939, ha estat, sense cap dubte, Avel·li Artís Gener Tisner. Ell formava part de la 60 Divisió del XVIII Cos de l’Exèrcit republicà.

Tisner va fer dues exposicions de la seva experiència. La primera en una obra traduïda al castellà per Francisco Ruiz Camps, Diaspora republicana (1975). I la segona, en el segon volum de les seves memòries Veure i viure.

Avel·lí Artís Gener Tísner va nèixer a Barcelona el 1912. Ha estat narrador, periodista, ninotaire, escenògraf i pintor. Treballà al setmanari Bandera i als diaris L'Opinió, La Rambla i La Publicitat. També va fer caricatures satíriques a L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i El Be Negre. S’allistà com a voluntari a l'exèrcit republicà i, des de França, va emigrar a Mèxic. Va viure en aquest país vint-i-sis anys, fins que l’any 1965 tornà a Barcelona, on treballà a Tele-Exprés, Tele-Estel, El Noticiero, i l’Avui. Va rebre els premis Jaume I (1986) o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1997). Va morir l’any 2000.

En el seu llibre de memòries ens deixa una clara descripció de com fou la seva retirada, en la principal força de xoc que protegia als darrers refugiats:

“L’hivern del 1939 ha passat a la història com un dels més crus que ha sofert Europa. A mesura que avançàvem cap al nord ens tancàvem més i més en l’enorme frigorífic de l’altitud i de la neu. A partir del vint-i-sis de gener, data de la caiguda de Barcelona (de la qual nosaltres vam tenir notícia el quatre de febrer), cada dia que passava accentuava més i més el desgavell, la nostra manca d’informació, al mateix temps que s’aguditzava la precarietat del proveïment. Un fet terrible, que ens estrenyia com tenalles, era la comprovació de la gent que perdíem. Les diàries recapitulacions ens deixaven esmaperduts.
De dia combatíem un enemic que copava sistemàticament, l’una rere l’altra, les nostres carreteres i s’establia en totes les altures. En la nostra marxa volàvem tots els ponts i els túnels, però amb aquell mètode solament aconseguíem una breu pausa: de seguida havia refet, per una altra banda, la comunicació interrompuda. La nostra ruta era tanmateix difícil, plena d’obligatorietat de defugir camins, elevacions i nuclis poblats i, consegüentment, de renunciar a contactes, informació i avituallament.
Traçàvem cada nit el probable curs que faríem l’endemà i ens despreníem de combatents —que cada cop freturàvem més— per tal de convertir-los en enllaços, fer que passessin més endavant i localitzessin els nostres vehicles i els assenyalessin una adreça aproximada en la qual poguéssim reunir-nos. Allò ens va fer perdre molts companys, que van morir o van caure presoners, o sigui, una altra manera gairebé segura de perdre la vida. D’altra banda, fèiem front a un enemic imprevisible. Esperàvem l’escomesa per l’oest i ens sortia pel sud o per l’est. Aquests dos punts cardinals, o est i sud, van acaparar completament les nostres voluntats els darrers dies de ser al Principat“.

Quan Tisner explica la seva retirada, des del front de Camarasa, a Lleida, fins a Molló, ho fa donant-nos una relació de llocs per on varen anar passant. Us recomano que els segiu sobre un plànol i veure-ho l’epopeic de la seva retirada:

“De Cubells, a la Serra de Boada, havíem passat a la Serra Baldomar. Més amunt o més avall, sense entrar-hi, deixàvem enrere la Clua de Meià, Argentera, Boada, Lluçars, Tòrrec, la Vansa de Lluçars, Montargull, o pujàvem al Cogulló ara que encara no hi havien arribat els feixistes. O a Comiols, Folquer, Palau de Rialb, la Guàrdia, Polig, Tiurana, i ens enfilàvem als Alts de la Clua per veure les coses més clares o baixàvem fins a frec de Bassella.
… Preixens, Florejacs, Clarà, Llobera de Solsonès, Clariana de Cardener, Casserres, Olvan, Sagàs, Lluçà, Montesquiu... Sant Salvador de la Vedella, al municipi de Cercs en terres del Berguedà avui engolides pel pantà de la Baells; Sant Corneli de Cercs, entre els cingles de Vallcebre i de la Garganta; Malanyeu, municipi de la Nou de Berguedà que domina els contraforts del vessant meridional de la serra del Catllaràs”.

Suposo que heu prestat atenció al camí d’aproximació al Ripollès: Llucà i Montesquiu i, abans d’entrar ja en la muntanya ripollesa, gir cap a Sant Salvador de Vedella, el monestir romànic situat prop de Cercs (Berguedà), en una illa enmig de l’embassament de la Baells.

En aquest indret, Avel·li Artís té l’esma de explicar-nos una de les mil històries de la retirada:

“Allí, en els boscos dels cincles de Malanyeu, vam tenir una de les experiències més esgarrifoses de la retirada: vam despenjar dels arbres i enterrar cinc cadàvers d’una família camperola: el pare, la mare, dues noies (l’una d’uns setze anys i l’altra d’uns catorze) i un infant que encara no en devia haver fet onze. Un camperol —Ezequiel Serra— els coneixia i ens va narrar l’horripilant història: eren de més avall (em fa l’efecte que d’una masia prop de Tiurana, a la Noguera), i n’havien sortit amb tot llur patrimoni: dos bous, un ase, quatre xais i mitja dotzena de cabres. El feixuc camí fugint del franquisme els havia reduït implacablement les pertinences: aquí havien hagut de malvendre l’ase, més enllà els bous, els havien robat diversos ovins... A Malanyeu, sense cap esperança de futur, sembla que hi havia hagut conciliàbul familiar i havien acordat la mort de tots ells. Els petits indicis —un tros de corda i un caixó de fusta— confirmaven la versió de l’Ezequiel: aparençava que el pare i la mare havien penjat els tres infants, després l’home havia ajudat a morir la muller i finalment ell s’havia suïcidat, penjant-se ben a prop dels seus. Allí, al peu de l’arbre, hi havia el caixó de fusta i el tros de corda que havien sobrat de la macabra operació antifranquista”.

La por sempre ha estat mala consellera i el fet ens diu molt sobre l’esperit amb que molta gent va fer la retirada de 1939 a Catalunya.

Mancava clarament en aquest blog una foto de Avel·lí Artís Gener Tísner de l'època. En el Quadern El País (Núm, 1445) del 24 de maig de 2012, a punt de complir-se el centenari del seu naixement, vaig trobar aquesta foto. Que serveixi d'homenatge!
________
La figura de Avel·lí Artís Gener (Tísner)
 Avel·lí Artís Gener, àlies Tísner (Barcelona, 1912-2000) fou un gran escriptor, periodista i artista.

Autor de novel·les com Paraules d'Opòton el vell,  va obtenit, entre d'altres, el premi Prudenci Bertrana amb Prohibida l'evasió; el Sant Jordi, amb L'enquesta del canal 4; i el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d'Or amb els llibres de memòries, que tantes vegades haurem d'esmentar per parlar de la retirada de Catalunya de 1939, Viure i veure. També ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi i amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Estudiant de l'Escola de Belles Arts, de molt jove ja destaca com a periodista, tant com de redactor com de dibuixant, en diversos diaris i setmanaris: L'Esquella de la Torratxa, La Rambla i La Publicitat, etapa durant la qual popularitza el pseudònim de Tísner.

Allistat com a soldat ras a la guerra civil espanyola (1936-1939) va acabar amb el grau de tinent coronel, graduat d'Estat Major.

S'exilia a Mèxic amb el seu cunyat Pere Calders, fent tasques periodístiques a Pont Blau i La Nova Revista.

Retorna a Catalunya el 1965.

Torna al periodisme amb una secció fixa de mots encreuats en el diari La Vanguardia. Les últimes obres que publica, abans de morir, són Ciris trencats i Més ciris trencats.

Pere Calders, també comença l'exili a Prats de Molló
Si, com veurem Tísner va acabar als camps de concentració de Prats de Molló, també hi va acabar un altre gran escriptor català, Pere Calders.

Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912-1994) va acabar emparentat amb Avel·li Artís Gener Tisner ja que foren cunyats.

Calders, ja havia col·laborat amb Tísner al rellançament de la revista humorística L'Esquella de la Torratxa. El 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, que ja presenten les característiques més habituals de l'obra de Calders, basada en l'absurd, l'imprevist i l'atzar.

El 1937, durant la guerra civil espanyola, s'allista com a voluntari a l'Exèrcit de la República, i és destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol. Recull les impressions d'aquest període a la crònica Unitats de xoc.

Sabem que va passar pels camps de concentració de Prats de Molló, abans d'exiliar-se a Mèxic, on va residir vint-i-tres anys. Durant aquest període va continuar publicant contes i novel·les: Cròniques de la veritat oculta (1955) i Demà a les tres de la matinada (1959). El reconeixement popular li arriba el 1979, quan s'estrena l'obra Antaviana de Dagoll Dagom, que adapta alguns dels seus contes. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1986.

Va tornar a Catalunya el 1962.
_____
Imatge: Curiosa caricatura de Tísner i Calders, apareguda a Dibuixos de guerra a L'Esquella de la Torratxa: Kalders i Tísner (1975), un recull amb comentaris de Lluís Solà i Dachs. Per cert, Tísner és el de l’ull tapat.


Pere Calders, un dibuixant,  carrabiner i topògraf
Calders va deixar aquest escrit sobre la seva situació en iniciar-se la guerra:

“El dia 31 d’abril de 1936, sortint de la fàbrica on treballava, vaig sentir-me malalt de sobte. Un cop arribat a casa –va costar-me una mica d’arribar-hi– vaig tenir un vòmit de sang que revestia una certa gravetat. El metge diagnosticà una úlcera gàstrica, diagnòstic confirmat més endavant pels anàlisis clínics i els raigs X. Després de prop d’un mes de fer llit, en una immobilitat absoluta, vaig començar a llevar-me, sotmetent-me a un règim alimentari rigorós, que he sostingut durant prop de dos anys. Pel 19 de juliol de 1936 jo estava encara convalescent de la forma aguda de la meva malaltia. Poc temps després, quan el govern va cridar la meva lleva –pertanyo a la del 1933– vaig presentar-me immediatament i el Tribunal mèdic va considerar-me inútil total per al servei de les armes. Amb aquesta situació, amb la tarja d’inutilitat legalitzant la meva permanència a la rereguarda, vaig passar fins el mes de setembre del 1937.”

Fins a l’u d’octubre del 1937, doncs, Calders no es va incorporar a files, aleshores en qualitat de voluntari. Ja abans, però, com a civil, havia pres una posició inequívoca: entre el 1936 i el 1939, desplega una immensa activitat. Era tot el contrari d’un home bel·licós, però tenia, amb la seva societat, una clara identificació que no li va permetre restar indiferent davant la revolta contra la República i les incipients llibertats catalanes. Uns mesos abans d’esclatar la guerra, s’havia afiliat al Sindicat de Dibuixants Professionals i va pertànyer, des de la seva constitució poc després del 19 de juliol, al Partit Socialista Unificat de Catalunya, dins el qual formà part de la Cèl·lula de Dibuixants comunistes. És membre, també, de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, afiliada a la UGT i, en estructurar-se la vida literària a través de la Institució de les Lletres Catalanes, que va obrir unes possibilitats professionals prou sòlides, Calders n’esdevingué un dels seus col·laboradors. Cal tenir en compte que Calders és casat i acaba de tenir un fill. La guerra li ha obert unes possibilitats professionals com a dibuixant i escriptor, que li permeten abandonar la feina a Cartonatges Sans i, al capdavall, bé o malament, sobreviure.

Atenent aquests fets, l’activitat de Pere Calders en el període bèl·lic es diversifica. Com a dibuixant o, millor, com a ninotaire polític, viu el seu moment més intens i creatiu, amb una autèntica demostració de la seva agudesa intel•lectual i de la seva gràcia en el dibuix Com a escriptor, s’implica en els esforços per crear una literatura de guerra que, tot i les circumstàncies i les urgències, continuï essent fonamentalment literatura, com demostra a Unitats de xoc, un llibre de guerra que, per una banda, és un autèntic al·legat contra la guerra i, per l’altra, és una bona mostra de la seva capacitat per compaginar la mirada irònica amb l’actitud humanística, àdhuc en els textos més circumstancials. El llibre mostra la seva experiència com a soldat. És, doncs, exponent de la tercera de les seves activitats en el període: la seva incorporació com a a voluntari al cos de Carrabiners, obeint un deure cívic, d’enfrontament a la rebel·ió militar, fins que, vençut, passa la frontera i va a parar al camp de concentració de Prats de Molló.

La sèrie de documentació que s’ha conservat sobre l’etapa militar és ben precisa: el dia 1 d’octubre de 1937 és admès provisionalment a l’Institut de Carrabiners i destinat a Infanteria. A l’epíleg que va fer per a la reedició d’Unitats de xoc (1983), explica els motius de la tria d’un cos que estava destinat a convertir-se en unitats regulars de l’exèrcit, amb la base principal de reclutament a Castelló de la Plana, on ell i altres dibuixants (també Clusellas) van ser seleccionats pel tinent coronel Albert Alejandrino, a qui va dedicat el llibre en qüestió, per a la formació d’unitats especialitzades: “Quant a mi, l’oficial de reclutament va veure de seguida que no tenia planta d’antitanquista, ni de dinamiter, ni d’assaltant de trinxeres enemigues.” Afegeix: “Sempre he estat molt senzill d’aspecte.” El van formar, doncs, com a cartògraf: el setembre del 1938 es convertia en sergent cartògraf. La seva funció era ensenyar a llegir mapes als oficials. “A vegades –continua explicant–, en el transcurs d’entrevistes, al•ludeixen la meva condició d’excombatent per la República, i sempre responc que només vaig ésser soldat, amb el pensament i el cor posats en Catalunya.” Poc després d’incorporar-se, participa com a assistent de l’Estat Major en la presa de Terol. Com a combatent, poc més. Va afirmar en una ocasió que havia fet la guerra disparant un únic tret: contra una llauna. I no la va tocar.

Passant la frontera pel coll d'Ares
Pere Calders passa la frontera camí de l’exili amb un document signat per Joan Oliver que l’acredita com a membre de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i un altre, amb el segell oficial de Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona, signat per Josep Pous i Pagès, que certifica que és dissenyador i escriptor català i un home d’excel·lents costums. El document porta el vist i plau i el segell del batlle de Prats de Molló, amb data de 11 de febrer de 1939:

“Vu et autorisé momentanément a résider a Prats de Molló.”

Entre les dues dates d’aquest document, doncs, se situa l’èxode. Ens n’ha deixat el relat, en una de les seves col·laboracions a la Revista dels Catalans d’Amèrica, que arrenca de quan, el 10 de febrer, reben l’ordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars i de pujar fins al Coll d’Ares per tal de passar la frontera:

".... vila, en aquest moments, afegida a la pena general en té una altra de ben pròpia: a la sortida de Molló, la tarda abans, trobàrem una mula abandonada. encara portava les sàrries posades, tal com devia dur-les quan els soldats s’en incautaren, i estava lligada a un arbre amb una corda molt tan curta que no podia ajupir el cap per menjar la mica d’herba dels voltants. A tots ens va fer una mica de llàstima, però a n’en Capdevila el sofriment de la bèstia li va causar una gran impressió; va deslligar-la, per endurse-la amb nosaltres muntanya amunt, i li lliurà la seva ració de sucre.
Ara que sabem que a França no deixaran entrar l’animal encara que participi de la nostra derrota, en Capdevila es resigna a deixar-lo amb una mica de contrarietat visible. Construeix un morralet amb un tros del seu capot militar, hi col•loca els terrossos de sucre que li donem i el penja al coll de la mula.
Hi ha milera de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. Gairebé tothom ha portat fins aquí la seva màquina de guerra i per tot arreu hi ha munts de fusells, metralladores i caixes amb municions i bombes de mà. Alguns, no s’avenen a que els feixistes es quedin tranquil•lament aquesta material i el destrueixen febrosament. El cel rep rauxes de metralladora i bombes vençudes obren la terra en una paròdia del seu destí propi.
El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. Es una mena de joc que els homes fan greument: quan el camí que porta a la frontera s’estreny i no permet el pas dels vehicles, els conductors els ruixen amb benzina, els encenen i els estimben cap al fons del “thalweg”.

Calders excursionista Pel Ripollès
“Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrera nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç, tenia en vies de realització una de les ambicions que m’estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan aferrat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m’havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta.
Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ella la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”
A més del sofriment moral, ens afeixuga el sofriment físic. Gairebé tots tenim els peus llagats, i la disenteria i la sarna són afeccions corrents entre nosaltres, Jo gairebé no puc parlar, perquè cada vegada... (Pàg.: 70-71)

Acollits per un notari a Prats de Molló
Cap dels certificats i acreditacions que porta no evita que Pere Calders, com tant d’altres, vagi a parar al camp de concentració de Prats de Molló.

Però van ser pocs dies: juntament amb Tísner, Clusellas i dos companys més, és acollit a casa del notari de Prats de Molló, Charles Guiu.

Aquest situació provisional aviat es fa insostenible, i escriuen una carta a Carles Pi i Sunyer demanant el seu ajut:

“... el que us volem demanar no són pas diners, sinó la tramesa de documents garantitzant la nostra identitat i la nostra personalitat d’escriptors i dibuixants catalans. El senyor Pous i Pagès va lliurar-nos a Girona una nota que ens ha fet un gran servei, però que no és suficient. Us agrairíem també que ens indiquéssiu què és el que podem o el que devem fer, i que ens diguéssiu l’adreça per posar-nos en contacte amb elements de la Institució de les Lletres Catalanes”.

Nou dies més tard, han rebut resposta i un ajut econòmic, amb la recomanació de demanar a les autoritats franceses de Perpinyà els documents d’identificació. Encara a casa del notari Guiu, amb data de 24 de febrer, rep resposta de l’ambaixada de Mèxic a França demanant-li que ompli els impresos de sol·licitud per traslladar-se a Mèxic i advertint-lo que el viatge haurà de ser a càrrec seu. Per una carta incompleta d’Avelí Artís i Balaguer al seu fill, Tísner, escrita des de Tolosa amb data de 25 de febrer, comprovem que Tísner, Clusellas, Calders, Josep Montfort i, probablement, Ramon Capdevila, eren junts. Fos com fos, van aconseguir d’arribar a Tolosa de Llenguadoc i, d’allí, Calders i Clusellas, que no Tísner, van ser enviats, amb la primera expedició d’intel·lectuals que hi arribava, al castell de Roissy en Brie.

Resseguint la correspondència que va mantenir amb Tísner des de Roissy, podem comprovar les vacil·lacions respecte a les opcions de futur: hi ha la possibilitat de quedar-se a França o fer el pas cap a Amèrica. El problema de la seva dona, que ha restat a Barcelona, es fa present:

“Una de les solucions que he rumiat consisteix en anar-me’n ara, tal com havíem pensat, i dir a la meva dona que vingui a França així que pugui, junt amb l’Amàlia. En Clusellas les esperaria aquí i aleshores vindrien tots tres –o tots quatre, si pot venir el meu fill– a reunir-se amb mi”.

La carta era del 4 de juny. Quatre dies més tard s’assabenta que en Tísner s’embarca amb l’Ipanema i que ell no podrà ésser-hi. Amb data de 24 de juny, tramet al seu pare una tarja signant “Pierre Rossignol” i, com si es tractés d’un comerciant, l’informa del contactes amb els dirigents de la casa Sirvén, disposats a continuar la sucursal barcelonina i a garantir la feina del seu pare. Li diu també que s’està preparant per marxar a finals de mes.

El primer de juliol rep, del SERE, l’ordre de presentar-se a Bordeus entre el dia 2 i el 4 de juliol, per tal d’embarcar-se al vapor Mexique (l’ordre és per ell i un altre familiar, probablement perquè havia comptat fins a darrera hora que la Mercè arribaria a temps per embarcar-se). Amb un salconduit vàlid només per a dos dies, fa el viatge de Roissy a Bordeus. Rep, en embarcar-se, una “hoja de identificación” del govern mexicà com a refugiat polític. Duia, així ho demostra el rebut de la consigna del vaixell, dues maletes. I una carta de Francesc Trabal, que s’acomiada del seu amic, li dóna una sèrie d’adreces d’interès i sobretot uns mots adreçats a Josep Carner.

Aquesta carta a Josep Carner serà, en el moment de l’arribada a Ciutat de Mèxic, una peça preciosa: li permetrà rebre l’ajut i, encara més, fer amistat amb un dels escriptors dels quals se sent admirador i hereu. Però, a més, Calders portava una altra carta de Trabal: un certificat segons el qual, en qualitat de membre del Consell Directiu de l’Agrupació d’Escriptors Catalans i col·laborador de la Institució de les Lletres Catalanes, se’l nomenava delegat per representar aquest organisme a Mèxic per tal d’organitzar els escriptors catalans exiliats, posar-los en contacte amb els organismes culturals i coordinar-los amb els que es vagin constituint en altres països americans. Aquest és el pla de Carles Pi i Sunyer i Trabal per tal d’organitzar l’exili intel·lectual català.

L’arribada a Veracruz i les primeres impressions que rep de Mèxic i els mexicans les explica en un text autobiogràfic manuscrit que es conserva inèdit. Fets els laboriosos tràmits immigratoris, escriu a Tísner, que era amb la seva família a El Saltillo. Uns dies més tard, el 5 d’agost, hi torna perquè ja ha escrit a Josep Carner i a Antoni Prat, germà de Joan Prat (el crític “Armand Obiols”), perquè el reclamin des de Ciutat de Mèxic: “pesa damunt nostre l’amenaça d’ésser traslladats a una fortalesa espanyola del segle XVI anomenada Cofre de Perote.”

L’arribada a Mèxic D.F. l’explica minuciosament en la seva biografia de Josep Carner: l’enlluernament per la ciutat, la decepció per la fallida del negoci d’Antoni Prat i la cordial entrevista amb Carner, en la qual Calders, nerviós i confús, crema la catifa amb una cigarreta mal apagada. En rep un primer ajut a canvi d’uns contes i l’inici d’una cordial amistat amb el poeta. Tot i que, en les cartes a Tísner, no esmenta Carner, el seu entusiasme per la ciutat de Mèxic és la mateixa que recordava en escriure aquesta biografia: “ja em tens a Mèxic, més engrescat que ningú”: “I parlo d’engrescament perquè no tenies raó en considerar que aquesta ciutat presentava escasses possibilitats per a nosaltres. Els dibuixants hi tenim un camp per córrer extraordinari; i només amb cinc dies d’ésser aquí he trobat una colla d’oportunitats.”

Amb l’ajut del seu cunyat, Josep M. Casals, li diu, “fundarem una mena de Publi-Mòpia, que no ho serà del tot perquè faltarà el millor: el meu Tísner.” El dia 29 d’agost, torna a escriure Tísner per comminar-lo (Calders a Tísner!) a reunir-se amb ell: “t’asseguro que a Mèxic D.F. canviaries el teu concepte del país.”